Què és la Psicologia?
Origen, evolució i objecte d’estudi.
El terme “psicologia” estÃ
format per dos paraules: psykhé=à nima
(principi de vida) i logos=estudi, ciència,
investigació. Actualment la Psicologia és una ciència que
es dedica a investigar el comportament humà des de la
vessant més fÃsica, entesa com a conducta, fins a la
vessant més psÃquica o mental. Però no era ben bé aixà en
els seus inicis.
Els orÃgens de la Psicologia es poden
situar a l’antiga Grècia en l’expressió atribuïda a
Sòcrates “coneix-te tu mateix” –inscripció del
temple de Delfos-, i en les antigues creences
òrfiques i pitagòriques (segles VI-V
a.n.e). Foren aquestes les que van introduir la
creença de l’existència d’un principi superior al
cos –soma- que anomenaren à nima
–psykhé-. Pels òrfics l’à nima era
entesa com un principi vital, dinà mic, espiritual i
immortal, que es contraposa va al cos entès com a
material, mortal, passiu i està tic. L’à nima, però, estava
empresonada en el cos i calia seguir uns ritus concrets
per alliberar-se de les cadenes corporals a les que
estava sotmesa. La necessitat de purificar lÂ’Ã nima
mitjançant diferents rituals, conduirà als primers
filòsofs a considerar el coneixement com un element
important per a la salvació de l’à nima, per a la seva
immortalitat.
Aquest interès per un
principi espiritual diferent al cos, de fet no era nou,
sinó que tenia les seves arrels en les primeres cultures
humanes. Per exemple: els Bosquetans donen a aquest
principi el nom de now
(que sÂ’identificava amb el destÃ); els Lugbara (Uganda)
fan referència a l’orinda (principi exclusiu dels
homes). A Egipte i a Babilònia, també van
manifestar la
creença en l’existència en l’humà de quelcom més a
part del cos, a través dels seus rituals mortuoris i
mites.
Tanmateix, els primers
estudis més importants del que s’anomenava à nima, tenen
el seu punt de partida al voltant del segle IV a
Grècia. Aixà és com, Plató dedicarà una part
de la seva filosofia a tractar la qüestió de la
immortalitat de lÂ’Ã nima per a justificar racionalment (no
mÃticament) la seva teoria de les idees. Si les idees
existeixen, aleshores lÂ’Ã nima les ha dÂ’haver contemplat
abans d’introduir-se al cos. A més a més, l’à nima esta
dividida en diferents parts: raó, voluntat i instints.
D’aquesta manera s’explica el comportament humà , com una
lluita entre les diferents parts de lÂ’Ã nima.
Un altre filòsof
Aristòtil en el seu tractat de psicologia ofereix
un aspecte més biologista a la teoria de l’à nima: aquesta
ja no és immortal sinó que es transmet per herència,
tenint més importà ncia, utilitzant la terminologia
actual, els carà cters adquirits genèticament.
Tant les reflexions de
Plató, com les d’Aristòtil donaran el tret de sortida al
que sÂ’ha anomenat la Psicologia filosòfica que tindrÃ
continuïtat en altres pensadors fins el segle XIX, inici
de la Psicologia
cientÃfica.
Durant l’època
medieval l’à nima pren una dimensió molt més
religiosa. En aquella època l’à nima s’identifica amb la
divinitat, perquè ha estat atorgada als humans per una
instà ncia superior. Però, igual que en èpoques anteriors
consideren que en el comportament també intervé el cos,
lloc dels desigs i passions que allunyen a l’humà de la
seva essència més pura i de la divinitat.
És a partir del
s.XVII que el concepte dÂ’Ã nima va deixant pas al
concepte de ment. R. Descartes estableix una
dualitat entre cos: regeix els actes involuntaris o
reflexes innats; i la ment o à nima: regeix els actes
voluntaris. El problema està en com es relacionen les
dues substà ncies, cos (extensió) i à nima (pensament),
perquè la seva naturalesa és diferent. La solució
cartesiana d’una glà ndula pineal no tindrà gaires
seguidors.
A partir del s.XIX
amb la influència de la teoria de l’evolució (importà ncia
de lÂ’adaptació als estÃmuls ambientals) i dels avenços
cientÃfics en el camp dÂ’estudi de les vies nervioses
(J. Müller: dependència entre el fÃsic i el
psÃquic) i del mètode experimental, la psicologia o
estudi de la ment, pren un carà cter més cientÃfic i se
separa de la filosofia. La data de naixement de la
Psicologia cientÃfica és el 1879 quan W.
Wundt funda el primer laboratori de psicologia
experimental a Leipzig (Alemanya).
És aleshores quan la
Psicologia pren un camà més experimental, que la
conduirà des de l’estudi de l’estructura de la ment o
consciència (W. Wundt: estructuralisme) i
dels seus processos psicològics; a l’estudi del
funcionament i utilitat dels continguts de consciència
(W. James: funcionalisme); fins a lÂ’estudi
de la conducta o behavior (J.B. Watson:
behaviorisme o conductisme) com a resultat de la
resposta a uns estÃmuls.
Classificació de la història de la psicologia
segons lÂ’objecte dÂ’estudi
(McDougall 1912)
Una psicologia de lÂ’Ã nima que seria una
psicologia metafÃsica, substancialista i
espiritualista, que aniria des de la filosofia grega
fins a Descartes
Una psicologia de la ment, que seria una
psicologia dels continguts mentals, emmarcada en
l’època moderna fins al segle XIX. Aquesta psicologia
podria englobar la psicologia de la consciència,
que sorgiria en el segle XIX i que representaria
lÂ’objecte dÂ’estudi de la naixent psicologia
experimental.
Una psicologia de la conducta, que se
situaria en el segle XIX, dins del si de la psicologia
cientÃfica, que converteix la psicologia com a ciència
positiva i sÂ’interessa per lÂ’objectivitat dels seus
mètodes i l’estudi de l’activitat públicament
observable, és a dir, la conducta externa, mesurable i
quantificable.
Avui en dia la psicologia ha experimentat un canvi
conceptual que condueix a parlar dÂ’una psicologia de la
ment i la conducta, ja que la psicologia actual
s’interessa no només per la conducta externa, sinó també
per explicar la complexa conducta humana mitjançant la
comprensió d’una sèrie de processos mentals, és a dir,
prova d’explicar, a més de la conducta externa, la
cognició humana.
|