Què és la Psicologia? Origen, evolució i objecte d’estudi.

El terme “psicologia” està format per dos paraules: psykhé=ànima (principi de vida) i logos=estudi, ciència, investigació. Actualment la Psicologia és una ciència que es dedica a investigar el comportament humà des de la vessant més física, entesa com a conducta, fins a la vessant més psíquica o mental. Però no era ben bé així en els seus inicis.

Els orígens de la Psicologia es poden situar a l’antiga Grècia en l’expressió atribuïda a Sòcrates “coneix-te tu mateix” –inscripció del temple de Delfos-, i en les antigues creences òrfiques i pitagòriques (segles VI-V a.n.e). Foren aquestes les que van introduir la creença de l’existència d’un principi superior al cos –soma- que anomenaren ànima –psykhé-. Pels òrfics l’ànima era entesa com un principi vital, dinàmic, espiritual i immortal, que es contraposa va al cos entès com a material, mortal, passiu i estàtic. L’ànima, però, estava empresonada en el cos i calia seguir uns ritus concrets per alliberar-se de les cadenes corporals a les que estava sotmesa. La necessitat de purificar l’ànima mitjançant diferents rituals, conduirà als primers filòsofs a considerar el coneixement com un element important per a la salvació de l’ànima, per a la seva immortalitat.

Aquest interès per un principi espiritual diferent al cos, de fet no era nou, sinó que tenia les seves arrels en les primeres cultures humanes. Per exemple: els Bosquetans donen a aquest principi el nom de now (que s’identificava amb el destí); els Lugbara (Uganda) fan referència a l’orinda (principi exclusiu dels homes). A Egipte i a Babilònia, també van manifestar la creença en l’existència en l’humà de quelcom més a part del cos, a través dels seus rituals mortuoris i mites.

Tanmateix, els primers estudis més importants del que s’anomenava ànima, tenen el seu punt de partida al voltant del segle IV a Grècia. Així és com, Plató dedicarà una part de la seva filosofia a tractar la qüestió de la immortalitat de l’ànima per a justificar racionalment (no míticament) la seva teoria de les idees. Si les idees existeixen, aleshores l’ànima les ha d’haver contemplat abans d’introduir-se al cos. A més a més, l’ànima esta dividida en diferents parts: raó, voluntat i instints. D’aquesta manera s’explica el comportament humà, com una lluita entre les diferents parts de l’ànima.

Un altre filòsof Aristòtil en el seu tractat de psicologia ofereix un aspecte més biologista a la teoria de l’ànima: aquesta ja no és immortal sinó que es transmet per herència, tenint més importància, utilitzant la terminologia actual, els caràcters adquirits genèticament.

Tant les reflexions de Plató, com les d’Aristòtil donaran el tret de sortida al que s’ha anomenat la Psicologia filosòfica que tindrà continuïtat en altres pensadors fins el segle XIX, inici de la Psicologia científica.

Durant l’època medieval l’ànima pren una dimensió molt més religiosa. En aquella època l’ànima s’identifica amb la divinitat, perquè ha estat atorgada als humans per una instància superior. Però, igual que en èpoques anteriors consideren que en el comportament també intervé el cos, lloc dels desigs i passions que allunyen a l’humà de la seva essència més pura i de la divinitat.

És a partir del s.XVII que el concepte d’ànima va deixant pas al concepte de ment. R. Descartes estableix una dualitat entre cos: regeix els actes involuntaris o reflexes innats; i la ment o ànima: regeix els actes voluntaris. El problema està en com es relacionen les dues substàncies, cos (extensió) i ànima (pensament), perquè la seva naturalesa és diferent. La solució cartesiana d’una glàndula pineal no tindrà gaires seguidors.

A partir del s.XIX amb la influència de la teoria de l’evolució (importància de l’adaptació als estímuls ambientals) i dels avenços científics en el camp d’estudi de les vies nervioses (J. Müller: dependència entre el físic i el psíquic) i del mètode experimental, la psicologia o estudi de la ment, pren un caràcter més científic i se separa de la filosofia. La data de naixement de la Psicologia científica és el 1879 quan W. Wundt funda el primer laboratori de psicologia experimental a Leipzig (Alemanya).

És aleshores quan la Psicologia pren un camí més experimental, que la conduirà des de l’estudi de l’estructura de la ment o consciència (W. Wundt: estructuralisme) i dels seus processos psicològics; a l’estudi del funcionament i utilitat dels continguts de consciència (W. James: funcionalisme); fins a l’estudi de la conducta o behavior (J.B. Watson: behaviorisme o conductisme) com a resultat de la resposta a uns estímuls.

Avui en dia la psicologia ha experimentat un canvi conceptual que condueix a parlar d’una psicologia de la ment i la conducta, ja que la psicologia actual s’interessa no només per la conducta externa, sinó també per explicar la complexa conducta humana mitjançant la comprensió d’una sèrie de processos mentals, és a dir, prova d’explicar, a més de la conducta externa, la cognició humana.